-..-:.

‎-Hi ha que intentar-ho, el no ja el tens, falta aconseguir el sí. Això és de covards, rendir-se sense intentar-ho. - Em va dir ma mare després de dir-li que no treuria un10 a l'examen de dos dies més tard.

tuuu.

No saps el que he estat esperant aquest moment. Potser han entrat altres persones a la meva vida però cap com tu. Has estat l'únic que me ha omplert el cor. El temps que ha nat passant, ha valgut la pena; perquè tu vas ser la persona que em va ensenyar a com estimar, però no a com olvidar. Sé que mai acabaràs llegint això, i no sé si faig bé d'escrivir-ho... Però a algun lloc ho tenia que posar, t'estim molt.♥

.

La meva vida ha cambiat.

Personas antes que ellos/ellas

Lo que me pasó el otro día fue como si estuviese metida en un cuento. Esperaba una historia sin final. Y eso es lo que aun estoy esperando, día tras día; que me jures un siempre. Esas historias tan maravillosas y espléndidas que, tal vez haya un poco de acción, pero siempre acaban besándose bajo la luz de la luna como dos enamorados que son. Personas de indiferente sexo que en medio del corazón se les encendió algo genial pero a la vez, la solución de muchos problemas. ¡Ojo! Que "solución" no quiere decir "final feliz". Muchas veces, y me doy por aludida, creemos que esa es la persona más fantástica que nos ha pasado nunca, y caes en un grande error, en una trampa que la vida te ha puesto en tu camino, una grande roca para tropezar. Pero antes, está la gente, que a medida que vayas leyendo os vendrán nombres en la cabeza, os han pagado la escuela, os han curado las heridas de largos caminos solos, os han levantado en malas épocas también te saben aguantar porque ellos también han sido adolescentes.



Como te sientes cuando lees algo relacionado sobre ti?

*____*

Sí, fue él la persona que cambió mi vida. La persona que, como una pelota, me hizo dar la vuelta entera hasta marearme. Me mareé tanto que tomé mi propio mundo. Des de allí me hizo ver el mundo de otro punto de vista, de otra manera. Muy distinta. El mundo, no era mundo; no es como la actual llamada "Tierra", era, incluso peor. En verano, el cielo azul casi negro. Las plantas quemadas. Ya no quedaba vida, ni un sueño al que perseguir. Nada por lo que luchar. Cuando viste que mi cara cambió por completo, te asustaste. Cogiste el buen camino y decidiste de hacerme cambiar la expresión negativa de la cara. Te moviste y noté el aire que se golpeaba suavemente sobre mi piel. Y al instante noté que lo noté. Noté tu suave y fría mano. Me cogías para no perderme. Y ahora me tienes aquí. Pasando los días contigo. ♥

L'última carta

N'Isaac s'havia assegut en un dels bancs que hi havia al pati de l'hospital. Aquell dia es va quedar per sempre gravat a la seva vida. En aquells moments, no podia pensar en res més que amb la seva mare. Amb els seus 17 anys, com li podien passar tantes desgràcies juntes? Ja no li quedava ningú, apart de la seva al·lota, na Carlota, una nena de quinze anys molt llesta i feia sentir bé als damés només amb la seva presència, també li quedava un simple i a la vegada complex amor maternal.

Es va veure sol al pati, no era gran; és que no hi havia ningú i les parets blanques i brillants com quan el blanc de ll'ull antes de que una llàgrima recorri tot el teu rostre, i les parets se li feien eternes, no acabaven mai. Un doctor li aparegué als nassos i ell ni s'havia assabentat, el doctor després de repetir un parell de vegades el seu nom, el noi l'observà amb una mirada tendre als ulls.

-Com... com.. és.. eh?! Bah... - No li surtien les paraules.

-Sí.. No ha tingut sort, el càncer li va cada vegada més al cor té tres dies de vida, el mal és irreversible... - Van ser el final de la conversació aquelles paraules.

N'Isaac es suposava que tenia amics però ningú va venir a consolar-lo, només la seva estimada Carlota. En aquell moment es va adonar de qui veritat l'apoiava i estimava. Correns com un coet va anar a la habitació cent cinc, la de la seva mare. La tristesa el dominava i no li permetia entrar en aquella sala, les llàgimes li rossaven la boca i desaparegué entre la multitut d'infermers.

A l'arribar a casa, va agafar un boli, un full i començà a escriure els seus disset anys de la seva vida, des de on s'en recordava fins a dies d'avui, al costat de la seva mare. Entre llàgrima i llàgrima se li passava un record pel cap. A la matinada següent es va trobar allà. segut, dormit, de pressa va voler acabar la nota, a les darreres línies va pensar que al pare també hagués pogut fer-li això... Maleïda siga la gent que tengui aquestes intencions! Pensava ell, sovint. Perquè no vaig morir jo i no ell? - Murmurava dia rera dia entre les dents.  Però la mare sempre li deia que no digués bestièses. Se va treure del cap aquest tema i va seguir fins finalitzar-la.

Deu minuts més tard ell i na Carlota a la sala cent-cinc; es va seure al costat de sa mare, li agafà la ma i li  va apretar, no molt perquè no volia fer-li mal, amb delicadesa. Mentres tot el seu voltant sentia tot els seus sentiments, ploraven i ho volien dissimular per tal de no emocionar-lo. Ell legia d'una manera especial, única; amb sentiment.

Abans de dir-li “t'estimo, vui que et recuperis.” Va prendre el seu darrer alè de vida.

by: Clàudia Pons Preto

La bellesa, què és?

Què és la bellesa? La bellesa no és més que un engany; una il.lusió; la influència de partícules i electrons excitats que xoquen davant dels nostres ulls, empentant-se al nostre cervell com un grapat de col.legials nerviosos i impacients per sortir al pati. Així doncs, et vols deixar enganyar? Vols caure en els paranys de les aparences?