N'Isaac s'havia assegut en un dels bancs que hi havia al pati de l'hospital. Aquell dia es va quedar per sempre gravat a la seva vida. En aquells moments, no podia pensar en res més que amb la seva mare. Amb els seus 17 anys, com li podien passar tantes desgràcies juntes? Ja no li quedava ningú, apart de la seva al·lota, na Carlota, una nena de quinze anys molt llesta i feia sentir bé als damés només amb la seva presència, també li quedava un simple i a la vegada complex amor maternal.
Es va veure sol al pati, no era gran; és que no hi havia ningú i les parets blanques i brillants com quan el blanc de ll'ull antes de que una llàgrima recorri tot el teu rostre, i les parets se li feien eternes, no acabaven mai. Un doctor li aparegué als nassos i ell ni s'havia assabentat, el doctor després de repetir un parell de vegades el seu nom, el noi l'observà amb una mirada tendre als ulls.
-Com... com.. és.. eh?! Bah... - No li surtien les paraules.
-Sí.. No ha tingut sort, el càncer li va cada vegada més al cor té tres dies de vida, el mal és irreversible... - Van ser el final de la conversació aquelles paraules.
N'Isaac es suposava que tenia amics però ningú va venir a consolar-lo, només la seva estimada Carlota. En aquell moment es va adonar de qui veritat l'apoiava i estimava. Correns com un coet va anar a la habitació cent cinc, la de la seva mare. La tristesa el dominava i no li permetia entrar en aquella sala, les llàgimes li rossaven la boca i desaparegué entre la multitut d'infermers.
A l'arribar a casa, va agafar un boli, un full i començà a escriure els seus disset anys de la seva vida, des de on s'en recordava fins a dies d'avui, al costat de la seva mare. Entre llàgrima i llàgrima se li passava un record pel cap. A la matinada següent es va trobar allà. segut, dormit, de pressa va voler acabar la nota, a les darreres línies va pensar que al pare també hagués pogut fer-li això... Maleïda siga la gent que tengui aquestes intencions! Pensava ell, sovint. Perquè no vaig morir jo i no ell? - Murmurava dia rera dia entre les dents. Però la mare sempre li deia que no digués bestièses. Se va treure del cap aquest tema i va seguir fins finalitzar-la.
Deu minuts més tard ell i na Carlota a la sala cent-cinc; es va seure al costat de sa mare, li agafà la ma i li va apretar, no molt perquè no volia fer-li mal, amb delicadesa. Mentres tot el seu voltant sentia tot els seus sentiments, ploraven i ho volien dissimular per tal de no emocionar-lo. Ell legia d'una manera especial, única; amb sentiment.
Abans de dir-li “t'estimo, vui que et recuperis.” Va prendre el seu darrer alè de vida.
by: Clàudia Pons Preto
mola!
ResponderEliminar